Estimat llibre

L’altre dia vaig comprar-me un llibre i mentre estava fent una cua interminable per pagar-lo em va venir a la memòria l’afirmació: hipertext assassí del llibre.

El fet de tenir-lo a la mà, sentir-lo en va transmetre un sentiment de poder; ei jo també estic aquí, semblava dir!. I realment és així, durant aquests mesos he pogut comprovar en el hipertext una eina importantíssima i vital en la nostra realitat, un nou concepte de comunicació, lectura i interactivitat que m’he sorprès gratament, però la nostàlgia o simplement les qualitats intrínseques del llibre, amb la seva comoditat, portabilitat... m’han retornat a una realitat que avui dia encara treu el cap, i algun cop inclús el pit.

No sé que passarà d’aquí un futur (que tinc la sensació de molt immediat), però la nostra generació navega encara sobre dues aigües. Penso en la cançó “Video Killed the Radio Star”, i les previsions on es van donar; passarà el mateix amb el llibre?.

Una literatura viva

La hipernovel·la mitjançant les seves dues branques que són la hiperficció constructiva i la hiperficció explorativa ens descobreix una nova manera de llegir i gaudir de la literatura, on la participació del lector és clau.

La dinàmica és part del joc de la literatura. La narració ja no és una única carretera que et porta a un únic destí; es perd així la seva linealitat, en favor de multiples camins. Els perfils d’autor i lector desfan la seva distància i participen plegats en la creativitat, promocionant d’aquesta manera l’autoria col·lectiva.

La literatura com a hipertext la formen un conjunt de textos relacionats creant un sistema de vincles obert, canviant i en expansió. Es creen infinites connexions en diferents versions, lectures, comentaris, interpretacions... Tot un complex circuit que no està exempt de desorientació; només nosaltres podem decidir quan trepitjar el pedal de fre.

La hiperficció crea un nou perfil de lector que s’ha de responsabilitzar dels seus propis itineraris... És com si parlessim de la vida real, on agafem camins per acabar, per deixar-los oberts o per d’aquí un temps reprendre’ls.

“Bloggito ergo sum”

No podem negar que el blog ens crea una sensació nova, no sé si pot arribar a “sentit de transcendència on el profund es barreja amb el casual i el banal”, o simplement et fascina la comunicació tan directa, massiva i a la vegada personal que t’ofereix. Aquesta eina d’autogestió et fa entrar en una nova visió social i psicològica.

En el terreny psicològic, la blog-escriptura té un efecte de transfigurar la percepció d’un mateix, creant un alter ego que es situa entre el jo i el potencial de la narrativa. Tot això embolicat en paper d’immediatesa i de sorpresa en comprovar el seu poder comunicatiu.

Socialment s’ha creat un nou món: la globosfera. Els seus habitants es relacionen mitjançant xarxes vinculades a grups d’interès. La facilitat és una de les característiques d’aquest nou món; quan semblava que entravem en un món on predominava la individualització sens presenta una eina comunicativa fàcil i ràpida; no sé tu, però jo no penso perdre aquesta oportunitat!!

Fátima Mernissi

És una dona lluitadora i incansable en essència, que amb les seves tesis feministes i els pensaments sobre els drets humans vol trobar un equilibri entre la tradició i la modernitat,  entre Orient i Occident.

El planeta en dues meitats

“Els homes no entenen les dones -deia-, i les dones no entenen els homes, i tot comença quan se separen les nenes i els nens a l´hammam.. Llavors una frontera còsmica parteix el planeta en dues meitats. La frontera indica la línia de poder, perquè allà on hi ha una frontera hi ha dues menes de criatures que caminen sobre la terra d´Al·là: els poderosos a una banda i els impotents a l´altra”.

(Fátima Mernissi, Somnis de l´harem)

Amb aquesta senzillesa que posa els pels de punta l’escriptora, sociòloga i feminista marroquí Fátima Mernissi ens explica la desigualtat entre els gèneres; la frontera còsmica, el planeta en dues meitats.

Fátima és sens dubta una de les veus més importants de la intel·lectualitat del món àrab i una gran especialista en estudis alcorànics. Va néixer al 1940 en un harem de Fes. Des de ben petita va viure en la seva pròpia pell l’estructura social de desigualtat entre home i dona; des d’aquelles experiències Fátima va començar a teixir el seu somni.

"(...) A la tia Habiba no li agradava gens la repetitiva i recarregada labor de costura taqlidi, i la mare i la Xama ho sabien. Però també sabien que no podia expressar els seus sentiments, tant perquè no tenia cap mena d'autoritat com perquè no gosava desfer l'equilibri entre els dos sectors. (...) De tant en tant, però la mare i la Xama intercanviaven mirades i somriures amb la tia Habiba per animar-la i fer-li saber que estaven amb ella."
"(...) per a qui no té poder, és essencial tenir un somni”.(...).

(Fatima Mernissi. Somnis de l'harem. Edit. Columna, 1998. Pàg. 190 i 193-194).

Un somni rebel, ple de dignitat i esperança amb la força suficient per poder transformar el món en un lloc més igualitari, i a on la dona tingui el seu merescut reconeixement.

Voldria destacar aquí, més que la seva faceta d’escriptora, el seu paper com a gran defensora dels drets de la dona. En els anys 70, després d’una gran formació acadèmica a l’estranger, va tornar al Marroc i va poder comprovar la situació de marginació social de la dona.

Fátima va escriure el seu polèmic llibre (sobretot en el Marroc, ja que està prohibit), L’harem polític: el Profeta i les dones, on després d’un detallat estudi de les diferents versions de l’Alcorà, afirma que el profeta Mahoma havia estat un home feminista i progressista, i que van ser altres homes qui van començar a menysprear a les dones.    

Uns dels temes que li preocupen més és el tema de l’educació de la dona en els països en vies de desenvolupament. I especialment la relació entre alfabetització de la dona i índex de la natalitat.

La inquietud d’aquesta sociòloga li fa plantejar-se molt sovint el per què els Estats Àrabs són tan hostils a les dones. Aquesta qüestió la fa viure en peu de lluita constant.

Arribat a un món cada vegada més globalitzat, em pregunto: No és el moment de fer realitat el somni que ha anat teixint la Fátima?. Potser les resposten s’estan preparant en els moviments socials dels països àrabs, o en les places del nostre pais. Així ho espero, sinó encara m’indignaré més!.

Internet + col•laboració = Wikipedia

La característica bàsica d’aquesta enciclopèdia lliure és la col·laboració. El funcionament de Wikipedia depèn de les aportacions voluntàries de milers de persones; els anomenats wikipedistes.

El projecte es va iniciar el 2001 per Jimmy Wales i Larry Sanger en llengua anglesa, i ja cap a finals del 2004 comptava amb un milió d’articles en 105 idiomes.

Podem dir, si busquéssim un símil d’un producte anterior conegut, que Wikipedia és una versió electrònica de les enciclopèdies en paper; però amb l’avantatja que representa un suport que permet la recopilació, l’emmagatzemen i la transmissió de la informació de manera estructurada. És un wiki  de contingut obert i que pot ser editat per qualsevol. Amb el potencial que ens ofereix Internet, es presenta com una gran enciclopèdia en xarxa, lliure i sense ànim de lucre.

Avui en dia la Fundació Wikimedia, a la qual pertany Wikipedia, difon més de 17 milions d’articles en 278 idiomes i dialectes;  una feinada portada a terme per voluntaris de tot el món. Com pots convertir-te en un d’ells?.

Existeixen dos modalitats de participació o dos tipus d’usuaris: els no registrats i els registrat.

• Els no registrats, coneguts com usuaris anònims, apareixen identificats en les seves edicions amb un número d’IP en lloc d’un àlies. El fet de no estar registrats els limita en la pressa de certes decisions.

• El registre a Wikipedia és gratuït i instantani. L’usuari registrat, a diferència de l’anònim, s’identifica amb un àlies i una pàgina d’usuari pròpia, a més de poder personalitzar la seva interfície d’edició wiki. A alguns d’aquests usuaris que porten temps editant a Wikipedia, que han demostrat fiabilitat, se’ls assigna la categoria d’autoconfirmats; usuaris que s’han guanyat la confiança de Wikipedia.

Wikipedia disposa d’un conjunt de polítiques i convencions que li marquen el camí sobre quina informació s’ha d’incloure i quina no. Aquestes polítiques es fan servir per a resoldre disputes relatives a la creació, edició i esborrat d’articles, amb la finalitat de mantenir la identitat del projecte com a enciclopèdia i promoure la qualitat dels seus continguts.

Una de les lluites d’aquesta lliure enciclopèdia consisteix en no deixar-se anar de la mà de la fiabilitat i el prestigi. Per això es combat el vandalisme que molt sovint s’introdueix, i es corregeixen edicions incorrectes. Això també li ha comportat nombrosos detractors que l’han acusat de parcialitat sistèmica, inconsistències, informació amb falta de verificació, i poca fiabilitat.

Wikipedia és actualment l’enciclopèdia més popular i la més gran obra de consulta en Internet. Està entre els 10 llocs web més populars del món. Podem recollir amb una frase les seves tres característiques essencials: “L’enciclopèdia lliure que tots poden editar”, per així poder, segons Jimmy Wales, crear “un món en el que cada persona del planeta tingui accés lliure a la suma de tot el saber de la humanitat”. Wikipedia està sent editada per milers de persones en tot el món. Amb excepció de 39 persones remunerades, la resta, els “wikipedistes”, participen de manera gratuïta i voluntària. Aquesta comunitat està conformada per més de 400 milions d’usuaris registrats al voltant del món.

Vigila! WikiLeaks pot fer-te protagonista

El poder d’Internet prenc una nova dimensió en mans de l’organització mediàtica internacional anomenada WikiLeaks ( per nosaltres WikiFiltracions). El seu modus operantis és el següent: la publicació a la seva pàgina web i la distribució a diferents diaris mundials d’informes anònims amb contingut d’interès públic.

L’organització confidencialment rep informació sobre comportaments no ètics, la valora i si ho creu oportú la publica. Entre els temes divulgats/denunciats fins al moment podem destacar: afers polítics, posant l’ull de mira en els països amb règims totalitaris; determinades accions militars;  conflictes religiosos i comportaments d’algunes grans empreses. Però si destaquem un tema o fixació per part de WikiLeaks, ha estat la gran lluita en desvetllar l’activitat exterior dels Estats Units, sobretot en el seu paper en les guerres d’Irak i d’Afganistan.

Aquesta organització sense ànim de lucre té el seu inici en el 2007, des de llavors la seva base de dades ha arribat fins els 1,2 milions de documents. La integren a nivell humà des de dissidents xinesos, periodistes, matemàtics, fins a  tecnòlegs d’empreses start-up dels Estats Units, Taiwan, Europa, Austràlia i Sud-àfrica. Els seus creadors no han estat formalment presentats, però el seu director, l’australià Julian Assange.

WikiLeaks representa un gra al cul per a molts països, que no han trobat millor remei que el seu bloqueig en forma de censura governamental, cancel·lació de serveis i atacs cibernètics. Ni la col·laboració amb el Partit Pirata suec que li oferia immunitat, ni l’amenaça de WikiLeaks de publicar informació molt compromesa, han evitat aquestes accions de destrucció. La República Popular Xina, com a part de la seva política de censura informàtica, va bloquejar els enllaços cibernètics a WikiLeaks.

Una simple pàgina d’Internet té una força desmesurada, tal com indica Daniel Schmitt un dels fundadors de WikiLeaks, pot descobrir i denunciar ideologies xenòfobes, comportaments anormals d’exèrcits, i com ell comenta: “ser un altaveu incòmode per a governs, poders públics i empreses multinacionals”. WikiLeaks vigila de molt a prop!.